. Judes

 

Passejant

Avui també et trobo a faltar.

Saps? Aquest matí he parlat de tu. I en tot el dia ja no t’he pogut treure del cap. Passen els dies, a poc a poc, però ben de pressa, i encara no tinc senyals de tu. Sovint somnio despert. Fem moltes coses junts. Coses trivials, però també alguna d’important. Vivim moments fantàstics. Quan estic trist, sempre que estic trist, véns amb mi. Avui també estic trist. I avui també has vingut.

Hem anat a passejar pel parc de Vallparadís. És enorme! (qui ho diria…) Hi havia moltes parelles, amb i sense fills. Hi havia també molts gossos que acompanyaven als seus amos a passejar. Hi havia ombres i clarors. I l’aire era fresc. Junts hem rigut quan t’has sorprès per la teva primera bafarada d’alè que veies aquesta tardor, t’hauries hagut de veure la cara de felicitat. El fred ja arriba. I amb ell les estones a casa, sota la manta, veient alguna pel·lícula i menjant molts petits trossos de xocolata negra..

Quan se’ns ha acabat el passeig he tornat cap a casa. Hem vist una botiga d’antiguitats: la Fundició. Sempre m’han cridat l’atenció, aquestes botigues, i m’has dit que el pròxim cop que estigués oberta m’hi portaries. Ja en tinc ganes, i no saps quantes, de tornar a estar amb tu.

Trobo a faltar la teva mà, quan passejo. Trobo a faltar la teva veu, quan escolto. Trobo a faltar el teu somriure, quan ja no tinc forces per esbossar-ne cap. Trobo a faltar la teva olor impregnada al coixí. Trobo a faltar la teva escalfor.

Segueixo esperant, dia a dia, moment a moment. Fins que creguis que ja ha arribat l’hora. Però si us plau, no tardis. Si us plau.

Trobo a faltar saber qui ets.

1pto

. francesc.

. Francesc d’Assís

Sí senyor.

Aquest és el vintè.

Són vint anys intentant créixer. Vint anys per agrair.

Vint anys de Francesc Amorós Gabarrón.

Tan de bo d’aquí vint anys sigui capaç de mirar al meu voltant i seguir somrient amb la mateixa tendresa, i no perquè el món vagi massa bé… que no hi va (ei, però esperem que millori la cosa), si no perquè tot el què hauré viscut serà continuació del què m’han donat fins ara per viure. Más de lo mismo. Més amor, més comprensió, més diàleg, més respecte, més salut, més bondat,…

I esperem que un bon cotxe…

Què collons… Felicitats tio!

Segueix així! (o més o menys)

 

 

. Lambert

 

caòtic

Què fas si no ets capaç de controlar els pensaments?

Què fas si la teva ment t’envaeix?

Què pots fer si creus que hauries de ser feliç però no ho sents?

Què et protegeix de tu mateix?

I si tens tanta por de la teva reacció, de tu, que no goses moure’t?

I si sents coses que no vols sentir?

I si penses coses que no vols pensar?

I si penses coses que no sents?

O sents coses que no penses?

I si creus que ets dolent.

I t’agrada.

I si creus que ets massa bo.

I si poguessis deixar de creure i de pensar. Series tu?

És possible no ser un mateix?

I si no fossis?

Torna la vida universitària.

Torno.

Més a prop que mai de la bogeria.

Més a prop que mai de la humanitat.

Més sol que mai.

 

. Marcel·lina

Jo tinc el doble de l’edat que tenies tu quan jo tenia els anys que tens tu. A més, quan tu tinguis l’edat que tinc jo ara, la suma de les nostres edats serà 63.

 

 

Quants anys tenim?

 

 

. Donald

SEMI-TANCAT PER CANSAMENT D’ESTIU

. Aurelià

Una granota comú és capaç de saltar fins a 6 vegades la seva envergadura.

M’ho acabo d’inventar.

 

. Cal·liope

Impotència davant dels fets.

M’han robat dues bicicletes en menys de quatre mesos.

Aquesta última m’agradava molt.

 

No està bé.

No anem bé.

Em fa llàstima. Tot.

No tinc ganes d’enfadar-me amb ningú. No tinc ganes de compadir-me.

No tinc ganes de res.

Em faig llàstima.

 

Me’n vaig a dormir. Espero no somniar.

De tot cor, desitjo una nit morta.

 

 

. Lanfranc

 

Dilluns 28 de maig del 2007.

9:52

Alba

El tren ha triat un mal dia per arribar tard. Tot i ser a finals de maig estàvem a 14º i feia un vent de mil dimonis. 20 minuts gèlids a la parada de tren de Vila-seca. Després d’una nit de poques hores de son, s’agrairia un servei de transport públic més eficaç.

A Vila-seca ha tornat a guanyar CIU. Cap sorpresa. Cap problema.

Cada vegada que puges al tren et preguntes si aquest cop, després de tants altres, podràs trobar lloc al costat d’una noia rossa i bonica i que les circumstàncies us portaran a acabar a la rambla de Barcelona prenent un cafè i parlant animadament, mentre a l’ambient es pot respirar aquella química que només es veu a les pel·lícules. Avui no hi ha cap rossa bonica. Però hi ha una morena, ningú et prepara per les morenes. Una sorpresa agradable.

Està estudiant moments d’inèrcia i centres de gravetat recargolada com pot en un sol seient de tren perquè un jove ruc (jo) ha decidit seure al seu costat tot hi haver-hi mig tren buit. Cada 8 o 9 minuts li cau un bolígraf, o la calculadora, o la goma, al terra del tren i s’ajup com pot per recollir-ho. És divertit. Escriu amb un portamines de la marca “Fiesta” i porta les ungles pintades de color granate (crec q és aquest color, però ja se sap que la resolució de l’ull masculí no dóna per massa).

El què em temia. Fa exàmens de Mecànica. És una llàstima perquè precisament és l’assignatura que he suspès amb un 1 al parcial i que ja he donat per perduda. Així no la podré pas impressionar. Ella està a alguna facultat de Barcelona. Em pregunto quina carrera deu fer. Arquitectura? (Tenen mecànica els arquitectes?) Industrials? (com jo?) Alguna tècnica? (N’hi ha tantes…). Podria preguntar-li. Seria una manera d’establir unes primeres paraules amistoses. De segur que no li ha fet gaire gràcia la redistribució espacial a la que s’ha vist obligada per culpa meva i no em té gaire bona consideració. Tenim una maleta entre les nostres cames. Com és que no l’ha pujada al prestatge de dalt?

Són massa preguntes…

Porta dos anells, un al dit anular i l’altre al cor. El primer és la silueta de dues fulles i el segon un seguit de cors petitons i massissos enllaçats per formar l’anell.

Li ha tornat a caure la calculadora mentre buscava el bitllet de tren, i és que s’acosta el revisor. Es diu Alba, si realment la calculadora que no li para de caure és seva. Hi porta aquest nom escrit a damunt de la pantalleta.

Ara ja no escolta música. Semblava una bona música. També seria una bona pregunta per trencar el gel…no. De fet no ho seria. Sonaria forçada i nerviosa. Em fa l’efecte que les úniques paraules que tindré amb ella seran les necessàries per donar-li la direcció del blog. Us preguntareu perquè coi no li dic res. Doncs per diverses raons: la més important, segur que té un novio. Totes les noies maques que estudien a la UPC en tenen un. No se’n veuen gaire de noies, i menys de boniques, a la meva universitat, i les poques que hi ha acostumen a estar sol·licitades. Nois amb més empenta que no pas jo que en comptes de posar-se a escriure i a fantasiejar sobre com podria ser una trobada fortuïta són capaços de donar un primer pas…

Sembla que s’ha cansat de la mecànica. I de tot en general.

A través de la finestra es veu el mar. Aquesta línia preciosa al fons del món… És una estampa bonica, veure una noia mirant a través de la finestra amb la mirada perduda i el pensament en pau, amb un fons de mar blau i cel tranquil i net. També és una imatge de pel·lícula. Molt em sembla que sóc massa somniador. Tot i així, se m’està fent molt més amè el viatge al poder escriure alguna cosa.. Realment ho és, una estampa bonica..

Es deu haver llevat ben d’hora, ja és el segon badall que li conto. Una gavina! He vist una gavina. També, típic de les pel·lícules de mar. Ara que ha deixat d’estudiar es fa més difícil observar-la.

Du una samarreta taronja, que sembla de Custo, però que potser és de HYM, no se sap mai. Uns texans que endevinen unes cames primes i unes arracades arrodonides de fusta (o quelcom semblant) que li queden la mar de bé.

La dona de l’altre costat del passadís no para de tocar la gaita . Com crida… Parlava per el mòbil i se li ha tallat i la Dolores (es diu així la que es trobava a l’altre costat del telèfon) s’ha pensat que l’havia penjat expressament. Pobre dona, la van calumniant…

Una jaqueteta negra i unes sabates d’aquestes que porten ara les noies que deixen tota la part de dalt del peu descoberta completen la muda. No he pogut fixar-me en els ulls. Diria que són marrons, però és perillós mirar-la directament… podria adonar-se de que estic escrivint sobre ella (si no ho ha fet ja) i tractar-me de psicòpata degenerat. Podria trucar als mossos i aparèixer aquests a Sans amb punxons i mala llet.

Són unes faccions més aviat arrodonides, de perfil molt suau i tranquil. De segur que els nois de la seva classe a partir de la tercera fila (on sempre seuen les noies maques) no treuen gaire bones notes. El fet que els de primera fila treguin bona nota no és per res més sinó per això. No tenen noies boniques a les que admirar. No té més. Perquè entre les integrals de línia i les noies boniques, no hi ha dubte possible d’on parar l’atenció.

Estem arribant a Barcelona. Sens dubte, un dels millors viatges en el que va de curs… M’hauria d’haver afaitat aquest matí. Potser les coses haurien anat per un altre camí. O potser no. La vida és la mar de bonica.

Molt de gust Alba, ha estat entretingut.

 

 

. Jaume I

 

I va decidir que no pensaria mai més.

I tot just decidit, morí.

I va decidir que pensaria en tot allò que fos possible.

I tot just decidit, deixà de viure.

I va decidir que només pensaria en una cosa.

I la obsessió el consumí.

I, de sobte, sense decidir-ho, va deixar de decidir.

I la paràlisi el destruí.

 

 

Què he de fer, doncs?

Fes teu el Silenci.

 

 

. Pròsper

“Si l’únic al·licient és guanyar, jo no jugo”

 

Raimon Panikkar