Trabajas en horas extrañas. ¡Como las putas! Generalmente trabajas hasta tarde. ¡Como las putas! Generalmente eres más productivo por la noche. ¡Como las putas! Te pagan para mantener al cliente feliz. ¡Como las putas! El cliente paga mucho más pero tu jefe se queda con casi todo el dinero. ¡Como las putas! Cobras por hora pero tu tiempo se extiende hasta que termines. ¡Como las putas! Si eres bueno, nunca estás orgulloso de lo que haces. ¡Como las putas! Te recompensan por satisfacer las fantasías de tus clientes. ¡Como las putas! Es difícil tener y mantener una familia. ¡Como las putas! Cuando te preguntan en qué trabajas no lo puedes explicar. ¡Como las putas! Tus amigos se distancian de ti y tú sólo andas con otros igual que tu. ¡Como las putas! El cliente paga tu cuenta del hotel y por horas trabajadas. ¡Como las putas! Tu jefe tiene un buen coche. ¡Como las putas! Cuando vas a hacer una “asistencia” al cliente estás óptimo. ¡Como las putas! Pero cuando vuelves pareces haber salido del infierno. ¡Como las putas! Evalúan tu “capacidad” con horribles pruebas. ¡Como las putas! El cliente siempre quiere pagar menos y encima quiere que hagas maravillas. ¡Como las putas! Cada día al levantarte dices “NO VOY A HACER ESTO TODA MI VIDA!!!” ¡Como las putas! Sin conocer nada de su problema los clientes esperan que les des el consejo que necesitan. ¡Como las putas! Si las cosas salen mal es siempre culpa tuya. ¡Como las putas! Tienes que brindarle servicios gratis a tu jefe, amigos y familiares. !Como las putas! Ahora me pregunto… Realmente soy Ingeniero o …?

Anoche soñé contigo.

Sabía que hoy te ingresan.

Soñé en tu sonrisa. Soñé en un paz interior enorme que te abrigaba. Soñé que eras feliz después de todo. Íbamos por la calle, sin más. Y te reías. Te reías a carcajadas. Y me mirabas a los ojos, y ya no había atisbo de miedo alguno. No más conversaciones sobre trasplantes, sobre plaquetas, sobre analíticas, sobre tratamientos. No más cáncer.

Me desperté con el corazón cabalgando dentro de mí. Sudado y con, seguramente, unas décimas de fiebre. Pero no me acordé del sueño hasta esta mañana. Y ahora entiendo lo que me sucedía. Ahora entiendo la angustia. Ahora entiendo por qué ese miedo. Y si yo estoy así, no puedo in imaginarme como estaréis en casa.

Aun así, no quiero ponerme triste. Bueno, a lo mejor dejo que salga alguna lagrimilla, pero nada eh, algo simbólico. Voy a pensar en ti a menudo. Intentaré mandarte toda la energía positiva que encuentre. Y si después de todo, soy capaz de arrancarte una sonrisa de vez en cuando, lo consideraré un pequeño logro personal.

Eres fuerte. Más de lo que crees. Podrás con ello. Y cuando salgas, con toda la experiencia que habrás adquirido, podrás ser mejor persona. Podrás ayudar a gente con leucemia. Podrás poner tu granito de arena en esta lucha. Y podrás abrazarme de nuevo.

Pero no tengas prisa. No pierdas la paciencia. Sabes que te llevará tiempo. Pero también sabes que que llegará.

Incluso podrás licenciarte!

Hay toda una vida allí afuera, más allá de médulas y aislamientos. Y te está esperando con ansia. No nos dejes tirados eh!

Me quedaré con el recuerdo de mi sueño. Me quedaré con la Rosi más feliz del mundo.

Sóc el teu groc. Me quedaré contigo

]]> http://moix.wordpress.com/2008/09/11/bonaventura-gran/feed/ 0 moix http://moix.wordpress.com/2008/08/17/jacint/ http://moix.wordpress.com/2008/08/17/jacint/#comments Sun, 17 Aug 2008 10:21:00 +0000 moix http://moix.wordpress.com/?p=68 ]]>

vilanova de prades 2008

Felicitat.

Les coses rutllen. Els dies comencen millor, les hores són més tranquil·les. Per fi hi ha assumptes que comencen a quedar enrere. Com anècdotes que un dia recordarem amb un somriure.

Quin Agost!

Feia tant temps que no tenia unes vacances com déu mana….però.. quines vacances!!

La cosa va cara, no ens enganyem, caríssima. Però val tant la pena… Han estat uns dies fantàstics. (“pa no olvidar”, que dirien alguns). Molt de cotxe, molta suor, moments boníssims, moments bons. Moments, en tot cas, únicament nostres. Perquè, sabeu, tinc una nòvia fantàstica. I ha estat ella la que m’ha animat a agafar el cotxe i anar-nos-en a fer les espanyes, amb una tenda fantàstica, amb unes ganes fantàstiques, i per unes carreteres gairebé fantàstiques. Amb cambrers inversemblants i càmpings terrorífics i pizzes a dins d’un 106.

Han estat experiències molt noves. Molt impressionants. Molt per repetir.

Sembla que no, però ens anem fent grans. I és important adonar-se’n. Ser-ne conscient i aprofitar-ho. No tenir por. Perquè tot i els inconvenients que comporta, és el que toca, i molt millor avançar mirant endavant… o no?

Quanta reflexió…

Però quin iPod!!

Bonica, moltes gràcies.

(I ja 7 mesos i 5 setmanes junts…)

]]> http://moix.wordpress.com/2008/08/17/jacint/feed/ 0 moix vilanova de prades 2008 http://moix.wordpress.com/2008/06/24/joan-baptista/ http://moix.wordpress.com/2008/06/24/joan-baptista/#comments Mon, 23 Jun 2008 23:34:31 +0000 moix http://moix.wordpress.com/?p=67 ]]>

És la nit més curta de l’any (encara que això ens ho creiem perquè ens ho diuen…. seria qüestió de cronometrar-ho i veure que ens estan fent una enganyifa…)

Estic sol a la meva estimada habitació p502.

Se senten petards i coets contínuament, alguns de molt a prop, altres de més lluny. I de tant en tant es veu algun minicastelldefoc al fons.

Demà passat faig l’últim examen d’aquest curs… I quin curs!!

Ha estat el segon curs d’universitat. El curs on he deixat enrere l’1 dels 19 (que m’acompanyava des de quart de primària) per donar la benvinguda al 2 dels 20. Ha estat el curs on he patit més per aprovar una assignatura i per què altres l’aprovessin. El curs on he consolidat algunes amistats i he refermat les antigues. El curs on he crescut una mica molt per dins. Els curs on he canviat més que mai. He deixat enrere aquell noi que sortia de batxillerat pensant-se que es podia menjar el món. Segon de carrera serà sempre aquell curs on vaig conèixer la dona de la meva vida (o això espero..) on vaig conèixer l’angoixa i el patiment, on vaig redescobrir el què és la felicitat i la plenitud. Sento que ha estat un gran any, després de tot. I sento que vaig pel bon camí. I creieu-me, és un molt bona sensació, aquesta.

El whisky fa els seus efectes i em diu que me’n vagi a dormir. Suposo que hauria pogut escriure molt més, però crec que ja he dit el més important.

El temps va passant a poc a poc, ràpidament i sense descans. I val la pena adonar-se’n i saber veure a què (o qui) ens hem d’aferrar. Ens fem una mica grans. Creix la responsabilitat. Creix la independència. S’avança. I ja sabem que l’única possibilitat és tirar endavant.

Així que, ànims!

Angoixa, nervis, malestar, culpabilitat, pressió, esgotament, ansietat….

EXÀMENS

La meva mare em diu que qui fa el que pot no està obligat a més. Quanta raó té la meva mare. El problema apareix quant et tens tant refotudament ben considerat que mai creus que hagis fet tot el què podies fer.

Demà comencen, i comencen fort. A les 8 del matí. Mètodes estadístics de l’enginyeria (o com rebentar culs a tort i a dret). I l’endemà, amb el què es coneix com l’assignatura amb exàmens més llargs del curs, Electricitat i Magnetisme (o com sortir d’un examen plorant). Per sort, la resta de dies la cosa ja es va calmant. Però jo necessito calmar-me ara. I sabeu per què? Per poder estudiar. Per poder menjar a gust (avui vaig a casa dels meus avis). Per poder relativitzar, tal com es mereix, tot aquest assumpte. Al cap i a la fi, només són parcials. Només són exàmens.

Ahir vaig anar a dormir una mica tard, a les dues. Aquest matí a quarts de 8 ja estava amb els ulls oberts. Somniant amb distribucions normals i de Poisson, amb esperances matemàtiques i en com s’ha d’estimar correctament una m.

Lo fotut és, que jo abans no em posava tant nerviós. Jo abans era capaç de seguir amb la meva vida. De seguir menjant, de seguir somrient, de seguir tot. I ara ho enyoro.

Igual que enyoro ser a casa avui (felicitats Papa!). Igual que trobo a faltar el mar. Veig la muntanya de Montserrat des de la meva habitació. Però avui ja estic fart de Montserrat. Jo vull una mica de fàbriques químiques, vull una mica de guiri per Salou, vull una mica de xarnego.

En fi…

Continuarem estudiant…

Perquè, al cap i a la fi, m’encanta aquesta vida.

((Us deixo una foto d’un dels millors motius pel que he somrigut mai))

M’acompanya un gotet de Lagavulin, realment bo.

Deixeu-me que us parli avui d’una persona. Una persona nova. A la meva vida vull dir; no nova d’acabada de néixer, no. Concretaré una mica més. Deixeu que us parli avui de la meva novia.

La meva novia es diu Maria Tarrés. I és genial.

Amb això ja ho he dit tot. Però deixeu-me dir-vos més. Deixeu que em recreï en les paraules, que somrigui durant una bona estona mentre us en parlo. Deixeu-me acabar el dia d’avui, dia d’examen de física i de temps traïdor, ben feliç.

La meva novia és de Terrassa, que com sabem tots és la capital més important del Vallès Occidental. Viu al costat d’una carretera, dorm al costat d’una carretera. No crec que jo hi pogués dormir gaire bé, al costat d’una carretera. No obstant, viu a 7 minuts de la meva habitació, i aquest ha estat un fet molt decisiu perquè passés tot tal com ha anat. Perquè ara sé que, tard o d’hora, l’hauria conegut com la conec ara. Tard o d’hora ens hauríem trobat. Tard o d’hora m’hauria adonat que és la dona amb qui, després de tot, m’agradaria ser d’aquí molt temps.

Van ser uns inicis divertits. La Maria és molt intel·ligent, sabeu? I segur que em veia a venir a anys llum, però em seguir la corrent. Jo la passava a buscar a hores bastant intempestives, i sortíem a passejar durant una estoneta pel meravellós parc de Vallparadís. Potser sèiem en algun banc, potser hi havia algun fregament “involuntari” de genolls, potser ens posàvem junts en un dispositiu d’un metre quadrat i preteníem fer veure que només érem bons amics. Anàvem amb peus de plom. Semblava una competició absurda de tímids.

Però amb aquestes passejades nocturnes, amb les converses que teníem via messenger, amb les flors que ens pintàvem als apunts respectius, amb les nits d’estudi; amb el temps, vaig voler conèixer a la noia que feia els millors apunts que mai havia vist. Vaig voler compartir el temps d’estudi i de lleure amb la noia que em seguia les anades d’olla i reia amb les meves sortides freaks. Vaig quedar-me fascinat per aquella mirada sincera. Per aquells ulls marrons que no s’amaguen quan els busques. Vaig voler acostar-me a la noia que tenia més hores programades que hores té la setmana. Que feia anglès, alemany, universitat i feina. I que ho aprovava. Vaig voler participar de la seva espontaneïtat i vitalitat. De les seves ganes de viure i de passar-ho bé. Vaig voler que m’abracés després d’un examen traïdor de mecànica. Vaig voler escoltar el què deia, i percebre el què no deia. Vaig voler tocar-li una mica els nassos. Vaig voler entrar a la seva vida. I m’hi vaig colar.

I de sobte, resulta que ella és ben bé dintre de la meva. És part del meu dia a dia, i quan no hi és, mmm… quan no hi és el dia no val tant la pena.

Pensareu que sóc un cursi. Jo també ho penso. I a ella, li agrada.

La meva novia es diu Maria Tarrés, i és genial.

Sabreu més coses d’ella, esteu-ne segurs.

De moment, i resumint, sapigueu que és el millor que m’ha passat en moolt moolt de temps, i alegreu-vos-en per mi, doncs realment sóc feliç.

Després de molts i molts dies des de l’última actualització, la meva vida ha patit (perquè no és diu “gaudit”?) molts canvis. A saber: tinc novia (yeeeesh!), el meu creixement personal està assolint valors desmesurats en diferencials infinitessimals de t (essent t el temps), han tornat les classes, m’he aprimat un parell de Kg, he iniciat la pràctica periòdica d’exercici físic, m’ha crescut el cabell, he consolidat els meus valors i, per últim i com a desencadenant del fet que ara estigui assegut escrivint, després d’exactament un any i 15 dies des de la primera, m’han robat la tercera bici.

Indignant. La meva germana, que ha presenciat el moment de desencís i “desamparo” d’arribar al tros de ferro on era lligada i trovar-nos les restes de la cadena, ha embogit. Durant el camí a la parada de tren no ha callat, i estic segur que amb tot el què ha dit, podría aconseguir que un tribunal popular me’n donés la tutel·la per discapacitat. Però la imaginació i les conductes poc ordinàries de la M (per no posar el nom de la meva respectable germana) davant les emocions i sentiments productes de la ira no és el què em fa pensar. Tampoc ho és el fet que les dependentes del Caprabo no s’hagin adonat que a 20 metres fora les portes de vidre hi havia algun profesional (m’agrada pensar que sóc víctima del crim organitzat Sabadellenc) forçant un candau. Ni molt menys em preocupa el fet que hi hagi gent que vagi pel carrer amb les eines, la malícia, la mala llet, els coneixements i l’encert necessaris per trovar-se una bicicleta i robar-la, així, sense més,en un interval de menys d’una hora tenint un lloc on portar-la i amagar-la.

Crec que podria obrir una secció en aquest blog on els manguis puguin triar quina és la pròxima bicicleta que més els interessa. És evident que sóc un dels proveïdors més importants. Amb els temps podria cotitzar a les borses internacionals. Ja veurem…

Després de donar-hi moltes voltes, i de reflexionar i barallar múltiples possibilitats, només puc arribar a una conclusió lògica. Seguiu el meu raonament:

Un individu (jo). Fa un any i deu dies que em vaig treure el permís B de conduir. Tres bicicletes en propietat. Tres robatoris semblants, en tres municipis diferents, en un any. Aquestes són les dades. Això no pot ser cosa de l’atzar, això segueix cert patró, tan caòtic que només podem deduir que les regles que segueix són les del mateix caos. Sabem de resobres que l’univers tendeix al caos. Per tant, l’univers no vol de cap de les maneres que jo em mogui per aquest món en bicicleta. Això ja em fa sentir especial. Però anem més enllà, analitzem el dia d’avui. Després de descubrir el malaurat furt, i mentre la meva germana ideava mètodes malèfics per incendiar contenidors i tombar les caixes de fruita dels pobres comerciants, hem arribat a un pas de zebra. Quan anàvem a creuar hem estat testimonis d’una imatge, com a mínim, pintoresca. El cotxe que havia de frenar i cedir-nos el pas, no era un cotxe qualsevol, no, es tractava d’un Peugeot d’una autoescola. A dins, una joveneta punky plena de piercings i molt vestida de negre i amb reixetes als braços i els ulls pintats de més negre que té intenció de treure’s el carnet, ha clavat els frens. Fins al fons. El pobre profesor, ben vestit, amb camisa i jersei del Polo Ralph, amb ulleres de sol com marca la tradició, s’ha menjat la guantera i ha comprovat que el cinturó de seguretat aguanta bé amb una cara que no sabria descriure. Sense mostrar massa sorpresa, més aviat resignació, l’home ha alliçonat a l’alumna, mentre nosaltres creuàvem el pas de zebra i li dedicàvem un somriure ben ample a la pobra punky, qui, vermella com un perdigot, ens tornava el gest. Al arribar a l’altra vorera, hi havia una cotxe aparcat, que la M ha dit de robar (com a venjança i tal). Però no era un cotxe qualsevol, no, era un 911 Carrera. Una meravella. I després hem arribat a l’estació del tren. I davant, hi havia aparcada una furgo de la policia nacional. I a dintre de l’estació, un parell d’homes en plan secreta anàven parant als treballadors que corrien per agafar el tren, treballadors estrangers, evidentment. Però home, no deixeu el cotxe fora si voleu pillar els malos.

En fi, després de totes aquestes demostracions empíriques, després de formular la inquietant hipotèsi que l’univers no vol que jo vagi pel món amb bici, després del Porsche 911, és trivial la conlusió irrefutable a la que arribem.

L’univers vol que jo tingui cotxe. Un Porsche, concretament.

(gràcies mama)

Te busqué por la duda:
no te encontraba nunca.

Me fuí a tu encuentro
por el dolor.
Tu no venías por allí.

Me metí en lo más hondo
por ver si ,al fin ,estabas.
Por la angustia,
desgarradora, hiriéndome.
Tú no surgías nunca de la herida.
Y nadie me hizo señas.
-un jardín o tus labios,
con árboles, con besos-;
nadie me dijo
-por eso me perdí-
que tú ibas por las últimas
terrazas de la risa,
del gozo, de lo cierto.
Que a tí se te encontraba
en las cimas del beso
sin duda y sin mañana.
En el vértice puro
de la alegría alta,multiplicando júbilos,por risas,
por placeres.
Apuntando en el aire
las cifras fabulosas,
sin peso, de tu dicha.

Pedro Salinas.

Un ahir difícil. Un avui que es presenta una mica millor. El dia està molt molt gris, amb boira i humitat. I estrés. Massa estrés.

He rebut un poema. I el vull dedicar a tots i totes. A vosaltres, que m’heu acompanyat aquests dies. Perquè no el “Tú” podria ser un col·lectiu?

miércoles. día del espectador

No se descarta que al salir del cine

una pareja cuente con nuevos enemigos.

La película es mala,

las sombras buscan cuerpos para encontrar deseos,

se oyen voces de actores,

imágenes dudosas,

pero los labios son materia viva

en las butacas observadas

y los botones pierden su vergüenza.

Suena un disparo inútil,

la camisa deshecha,

la mano que naufraga entre los muslos.

Se persiguen dos coches por tus hombros

y estalla un edificio,

una lengua de fuego en la ventana,

llamas que desesperan vientre abajo,

el pelo negro por la mano abierta,

negro como la vida en la pantalla,

como el silencio del actor que mira,

del acomodador,

del público encendido.

Ya no tienen edad para estas cosas,

comenta el matrimonio da la última fila.

Y pienso que es verdad. No se descarta,

no se descarta que al salir del cine

una pareja cuente con nuevos enemigos

Luis García Montero

Me preguntaste si tenía ganas de fiesta fiesta o FIESTA FIESTA. Yo te dije que bueno, que de FIESTA fiesta, y finalmente quedamos en fiesta FIESTA. Però nano…

Avui em fa mal el cap i el món està una mica menys clar que ahir. Però, entre got d’aigua i got d’aigua veig coses que estan molt més clares. El mundo mundial quizá no… pero el mío, cómo el agua del vaso.

Hem crescut. Ens hem fet grans. Ja som majors d’edat. I vivim for a de casa, i estudiem a la universitat, i treballem, i bebem whisky on the rocks, i tenim novies (o fem el què podem), i conduïm, i tenim preocupacions, i tarjeta del banc, i fumem. Pero tíos, somos los de siempre. Somos los que jugaban a fútbol de 12 a 1, los que saltábamos vallas, els que vam seguir junts a la ESO, somos aquellos a quién martirizaban los de segundo, los que la liábamos en clase (algunos más, otros menos), los que hacíamos botellones escondidos en los algarrobos…

Ara ja no fem tantes coses junts. Tenim nous amics i noves companyies. Ens dispersem I diversifiquem. Però vam créixer junts, i això no ens ho prendrà ningú. I en nits com les d’ahir, en festivals trets del no res, això és nota. Perquè ens coneixem. Perquè sabem fer-nos riere. Perquè hi ha lligams que no desapareixeran mai. Perquè quan em pregunten on és casa meva, no penso en Vila-seca. Penso en vosaltres.

Per tot això, gràcies.

Fiesta?

No sé tío. No sé qué tipo de fiesta fue. Si con mayúsculas o sin ellas.

Y me da igual.

¿Falta un ángel en el cielo….