. Sulpici

Angoixa, nervis, malestar, culpabilitat, pressió, esgotament, ansietat….

EXÀMENS

La meva mare em diu que qui fa el que pot no està obligat a més. Quanta raó té la meva mare. El problema apareix quant et tens tant refotudament ben considerat que mai creus que hagis fet tot el què podies fer.

Demà comencen, i comencen fort. A les 8 del matí. Mètodes estadístics de l’enginyeria (o com rebentar culs a tort i a dret). I l’endemà, amb el què es coneix com l’assignatura amb exàmens més llargs del curs, Electricitat i Magnetisme (o com sortir d’un examen plorant). Per sort, la resta de dies la cosa ja es va calmant. Però jo necessito calmar-me ara. I sabeu per què? Per poder estudiar. Per poder menjar a gust (avui vaig a casa dels meus avis). Per poder relativitzar, tal com es mereix, tot aquest assumpte. Al cap i a la fi, només són parcials. Només són exàmens.

Ahir vaig anar a dormir una mica tard, a les dues. Aquest matí a quarts de 8 ja estava amb els ulls oberts. Somniant amb distribucions normals i de Poisson, amb esperances matemàtiques i en com s’ha d’estimar correctament una m.

Lo fotut és, que jo abans no em posava tant nerviós. Jo abans era capaç de seguir amb la meva vida. De seguir menjant, de seguir somrient, de seguir tot. I ara ho enyoro.

Igual que enyoro ser a casa avui (felicitats Papa!). Igual que trobo a faltar el mar. Veig la muntanya de Montserrat des de la meva habitació. Però avui ja estic fart de Montserrat. Jo vull una mica de fàbriques químiques, vull una mica de guiri per Salou, vull una mica de xarnego.

En fi…

Continuarem estudiant…

Perquè, al cap i a la fi, m’encanta aquesta vida.

((Us deixo una foto d’un dels millors motius pel que he somrigut mai))

. Alexandre d’Alexandria

Després de molts i molts dies des de l’última actualització, la meva vida ha patit (perquè no és diu “gaudit”?) molts canvis. A saber: tinc novia (yeeeesh!), el meu creixement personal està assolint valors desmesurats en diferencials infinitessimals de t (essent t el temps), han tornat les classes, m’he aprimat un parell de Kg, he iniciat la pràctica periòdica d’exercici físic, m’ha crescut el cabell, he consolidat els meus valors i, per últim i com a desencadenant del fet que ara estigui assegut escrivint, després d’exactament un any i 15 dies des de la primera, m’han robat la tercera bici.

Indignant. La meva germana, que ha presenciat el moment de desencís i “desamparo” d’arribar al tros de ferro on era lligada i trovar-nos les restes de la cadena, ha embogit. Durant el camí a la parada de tren no ha callat, i estic segur que amb tot el què ha dit, podría aconseguir que un tribunal popular me’n donés la tutel·la per discapacitat. Però la imaginació i les conductes poc ordinàries de la M (per no posar el nom de la meva respectable germana) davant les emocions i sentiments productes de la ira no és el què em fa pensar. Tampoc ho és el fet que les dependentes del Caprabo no s’hagin adonat que a 20 metres fora les portes de vidre hi havia algun profesional (m’agrada pensar que sóc víctima del crim organitzat Sabadellenc) forçant un candau. Ni molt menys em preocupa el fet que hi hagi gent que vagi pel carrer amb les eines, la malícia, la mala llet, els coneixements i l’encert necessaris per trovar-se una bicicleta i robar-la, així, sense més,en un interval de menys d’una hora tenint un lloc on portar-la i amagar-la.

Crec que podria obrir una secció en aquest blog on els manguis puguin triar quina és la pròxima bicicleta que més els interessa. És evident que sóc un dels proveïdors més importants. Amb els temps podria cotitzar a les borses internacionals. Ja veurem…

Després de donar-hi moltes voltes, i de reflexionar i barallar múltiples possibilitats, només puc arribar a una conclusió lògica. Seguiu el meu raonament:

Un individu (jo). Fa un any i deu dies que em vaig treure el permís B de conduir. Tres bicicletes en propietat. Tres robatoris semblants, en tres municipis diferents, en un any. Aquestes són les dades. Això no pot ser cosa de l’atzar, això segueix cert patró, tan caòtic que només podem deduir que les regles que segueix són les del mateix caos. Sabem de resobres que l’univers tendeix al caos. Per tant, l’univers no vol de cap de les maneres que jo em mogui per aquest món en bicicleta. Això ja em fa sentir especial. Però anem més enllà, analitzem el dia d’avui. Després de descubrir el malaurat furt, i mentre la meva germana ideava mètodes malèfics per incendiar contenidors i tombar les caixes de fruita dels pobres comerciants, hem arribat a un pas de zebra. Quan anàvem a creuar hem estat testimonis d’una imatge, com a mínim, pintoresca. El cotxe que havia de frenar i cedir-nos el pas, no era un cotxe qualsevol, no, es tractava d’un Peugeot d’una autoescola. A dins, una joveneta punky plena de piercings i molt vestida de negre i amb reixetes als braços i els ulls pintats de més negre que té intenció de treure’s el carnet, ha clavat els frens. Fins al fons. El pobre profesor, ben vestit, amb camisa i jersei del Polo Ralph, amb ulleres de sol com marca la tradició, s’ha menjat la guantera i ha comprovat que el cinturó de seguretat aguanta bé amb una cara que no sabria descriure. Sense mostrar massa sorpresa, més aviat resignació, l’home ha alliçonat a l’alumna, mentre nosaltres creuàvem el pas de zebra i li dedicàvem un somriure ben ample a la pobra punky, qui, vermella com un perdigot, ens tornava el gest. Al arribar a l’altra vorera, hi havia una cotxe aparcat, que la M ha dit de robar (com a venjança i tal). Però no era un cotxe qualsevol, no, era un 911 Carrera. Una meravella. I després hem arribat a l’estació del tren. I davant, hi havia aparcada una furgo de la policia nacional. I a dintre de l’estació, un parell d’homes en plan secreta anàven parant als treballadors que corrien per agafar el tren, treballadors estrangers, evidentment. Però home, no deixeu el cotxe fora si voleu pillar els malos.

En fi, després de totes aquestes demostracions empíriques, després de formular la inquietant hipotèsi que l’univers no vol que jo vagi pel món amb bici, després del Porsche 911, és trivial la conlusió irrefutable a la que arribem.

L’univers vol que jo tingui cotxe. Un Porsche, concretament.

. Judes

 

Passejant

Avui també et trobo a faltar.

Saps? Aquest matí he parlat de tu. I en tot el dia ja no t’he pogut treure del cap. Passen els dies, a poc a poc, però ben de pressa, i encara no tinc senyals de tu. Sovint somnio despert. Fem moltes coses junts. Coses trivials, però també alguna d’important. Vivim moments fantàstics. Quan estic trist, sempre que estic trist, véns amb mi. Avui també estic trist. I avui també has vingut.

Hem anat a passejar pel parc de Vallparadís. És enorme! (qui ho diria…) Hi havia moltes parelles, amb i sense fills. Hi havia també molts gossos que acompanyaven als seus amos a passejar. Hi havia ombres i clarors. I l’aire era fresc. Junts hem rigut quan t’has sorprès per la teva primera bafarada d’alè que veies aquesta tardor, t’hauries hagut de veure la cara de felicitat. El fred ja arriba. I amb ell les estones a casa, sota la manta, veient alguna pel·lícula i menjant molts petits trossos de xocolata negra..

Quan se’ns ha acabat el passeig he tornat cap a casa. Hem vist una botiga d’antiguitats: la Fundició. Sempre m’han cridat l’atenció, aquestes botigues, i m’has dit que el pròxim cop que estigués oberta m’hi portaries. Ja en tinc ganes, i no saps quantes, de tornar a estar amb tu.

Trobo a faltar la teva mà, quan passejo. Trobo a faltar la teva veu, quan escolto. Trobo a faltar el teu somriure, quan ja no tinc forces per esbossar-ne cap. Trobo a faltar la teva olor impregnada al coixí. Trobo a faltar la teva escalfor.

Segueixo esperant, dia a dia, moment a moment. Fins que creguis que ja ha arribat l’hora. Però si us plau, no tardis. Si us plau.

Trobo a faltar saber qui ets.

1pto

. francesc.

. Donald

SEMI-TANCAT PER CANSAMENT D’ESTIU

. Aurelià

Una granota comú és capaç de saltar fins a 6 vegades la seva envergadura.

M’ho acabo d’inventar.

 

. Jaume I

 

I va decidir que no pensaria mai més.

I tot just decidit, morí.

I va decidir que pensaria en tot allò que fos possible.

I tot just decidit, deixà de viure.

I va decidir que només pensaria en una cosa.

I la obsessió el consumí.

I, de sobte, sense decidir-ho, va deixar de decidir.

I la paràlisi el destruí.

 

 

Què he de fer, doncs?

Fes teu el Silenci.

 

 

. Matilde

 

STOP!

Això és el què li diu al seu cap. Però se’ls salta un darrere de l’altre. Si el seu cap fos un conductor ja no tindria punts. De fet, si el seu cap fos un conductor de segur que ja era mort. Temerari i insensat, entra a les pitjors corbes amb cinquena fent xisclar els pneumàtics. No s’atura contra res ni ningú. El seu cap és el més ràpid de la carretera. Però cada cop que s’estavella torna a començar. Li és igual el temps que tardi en recuperar-se, ell hi torna. I li és igual si encara no està recuperat. A la carretera. Però no a la comarcal fins al poble del costat, no. Per autopista i fins perdre el nord. El seu cap no sap separar. No sap discernir. És un cap que no troba límits, li desapareixen quan els busca. I com que no sap trobar límits. Doncs els allarga i els allarga. Fins al infinit. I allí, pam!, i planta la bandera “OBJECTIUS”. Molt bonic senyor cap. Llavors, quan es troba ja camí de la bandera, després de molts quilòmetres, s’adona que no sap on és. I després feinada la seva per saber com tornar. Perquè tampoc sap d’on venia. I així es troba el pobre cap. Donant tombs a la deriva posant-se objectius impossibles i prenent camins llargs i polsosos. Bruts i contaminats. Camins que no porten enlloc. Massa ràpid, pobre cap. Tot li passa borrós al seu voltant. Només mira en una direcció. Només a una bandera que no existeix més enllà, sinó en ell mateix. I no se n’adona.

STOP!

I mira al teu voltant.

Gaudeix de la carretera.