. Jacint

vilanova de prades 2008

Felicitat.

Les coses rutllen. Els dies comencen millor, les hores són més tranquil·les. Per fi hi ha assumptes que comencen a quedar enrere. Com anècdotes que un dia recordarem amb un somriure.

Quin Agost!

Feia tant temps que no tenia unes vacances com déu mana….però.. quines vacances!!

La cosa va cara, no ens enganyem, caríssima. Però val tant la pena… Han estat uns dies fantàstics. (“pa no olvidar”, que dirien alguns). Molt de cotxe, molta suor, moments boníssims, moments bons. Moments, en tot cas, únicament nostres. Perquè, sabeu, tinc una nòvia fantàstica. I ha estat ella la que m’ha animat a agafar el cotxe i anar-nos-en a fer les espanyes, amb una tenda fantàstica, amb unes ganes fantàstiques, i per unes carreteres gairebé fantàstiques. Amb cambrers inversemblants i càmpings terrorífics i pizzes a dins d’un 106.

Han estat experiències molt noves. Molt impressionants. Molt per repetir.

Sembla que no, però ens anem fent grans. I és important adonar-se’n. Ser-ne conscient i aprofitar-ho. No tenir por. Perquè tot i els inconvenients que comporta, és el que toca, i molt millor avançar mirant endavant… o no?

Quanta reflexió…

Però quin iPod!!

Bonica, moltes gràcies.

(I ja 7 mesos i 5 setmanes junts…)

. Joan Baptista

És la nit més curta de l’any (encara que això ens ho creiem perquè ens ho diuen…. seria qüestió de cronometrar-ho i veure que ens estan fent una enganyifa…)

Estic sol a la meva estimada habitació p502.

Se senten petards i coets contínuament, alguns de molt a prop, altres de més lluny. I de tant en tant es veu algun minicastelldefoc al fons.

Demà passat faig l’últim examen d’aquest curs… I quin curs!!

Ha estat el segon curs d’universitat. El curs on he deixat enrere l’1 dels 19 (que m’acompanyava des de quart de primària) per donar la benvinguda al 2 dels 20. Ha estat el curs on he patit més per aprovar una assignatura i per què altres l’aprovessin. El curs on he consolidat algunes amistats i he refermat les antigues. El curs on he crescut una mica molt per dins. Els curs on he canviat més que mai. He deixat enrere aquell noi que sortia de batxillerat pensant-se que es podia menjar el món. Segon de carrera serà sempre aquell curs on vaig conèixer la dona de la meva vida (o això espero..) on vaig conèixer l’angoixa i el patiment, on vaig redescobrir el què és la felicitat i la plenitud. Sento que ha estat un gran any, després de tot. I sento que vaig pel bon camí. I creieu-me, és un molt bona sensació, aquesta.

El whisky fa els seus efectes i em diu que me’n vagi a dormir. Suposo que hauria pogut escriure molt més, però crec que ja he dit el més important.

El temps va passant a poc a poc, ràpidament i sense descans. I val la pena adonar-se’n i saber veure a què (o qui) ens hem d’aferrar. Ens fem una mica grans. Creix la responsabilitat. Creix la independència. S’avança. I ja sabem que l’única possibilitat és tirar endavant.

Així que, ànims!

. Doroteu

M’acompanya un gotet de Lagavulin, realment bo.

Deixeu-me que us parli avui d’una persona. Una persona nova. A la meva vida vull dir; no nova d’acabada de néixer, no. Concretaré una mica més. Deixeu que us parli avui de la meva novia.

La meva novia es diu Maria Tarrés. I és genial.

Amb això ja ho he dit tot. Però deixeu-me dir-vos més. Deixeu que em recreï en les paraules, que somrigui durant una bona estona mentre us en parlo. Deixeu-me acabar el dia d’avui, dia d’examen de física i de temps traïdor, ben feliç.

La meva novia és de Terrassa, que com sabem tots és la capital més important del Vallès Occidental. Viu al costat d’una carretera, dorm al costat d’una carretera. No crec que jo hi pogués dormir gaire bé, al costat d’una carretera. No obstant, viu a 7 minuts de la meva habitació, i aquest ha estat un fet molt decisiu perquè passés tot tal com ha anat. Perquè ara sé que, tard o d’hora, l’hauria conegut com la conec ara. Tard o d’hora ens hauríem trobat. Tard o d’hora m’hauria adonat que és la dona amb qui, després de tot, m’agradaria ser d’aquí molt temps.

Van ser uns inicis divertits. La Maria és molt intel·ligent, sabeu? I segur que em veia a venir a anys llum, però em seguir la corrent. Jo la passava a buscar a hores bastant intempestives, i sortíem a passejar durant una estoneta pel meravellós parc de Vallparadís. Potser sèiem en algun banc, potser hi havia algun fregament “involuntari” de genolls, potser ens posàvem junts en un dispositiu d’un metre quadrat i preteníem fer veure que només érem bons amics. Anàvem amb peus de plom. Semblava una competició absurda de tímids.

Però amb aquestes passejades nocturnes, amb les converses que teníem via messenger, amb les flors que ens pintàvem als apunts respectius, amb les nits d’estudi; amb el temps, vaig voler conèixer a la noia que feia els millors apunts que mai havia vist. Vaig voler compartir el temps d’estudi i de lleure amb la noia que em seguia les anades d’olla i reia amb les meves sortides freaks. Vaig quedar-me fascinat per aquella mirada sincera. Per aquells ulls marrons que no s’amaguen quan els busques. Vaig voler acostar-me a la noia que tenia més hores programades que hores té la setmana. Que feia anglès, alemany, universitat i feina. I que ho aprovava. Vaig voler participar de la seva espontaneïtat i vitalitat. De les seves ganes de viure i de passar-ho bé. Vaig voler que m’abracés després d’un examen traïdor de mecànica. Vaig voler escoltar el què deia, i percebre el què no deia. Vaig voler tocar-li una mica els nassos. Vaig voler entrar a la seva vida. I m’hi vaig colar.

I de sobte, resulta que ella és ben bé dintre de la meva. És part del meu dia a dia, i quan no hi és, mmm… quan no hi és el dia no val tant la pena.

Pensareu que sóc un cursi. Jo també ho penso. I a ella, li agrada.

La meva novia es diu Maria Tarrés, i és genial.

Sabreu més coses d’ella, esteu-ne segurs.

De moment, i resumint, sapigueu que és el millor que m’ha passat en moolt moolt de temps, i alegreu-vos-en per mi, doncs realment sóc feliç.

. Immaculada Concepció de la Verge Maria

Me preguntaste si tenía ganas de fiesta fiesta o FIESTA FIESTA. Yo te dije que bueno, que de FIESTA fiesta, y finalmente quedamos en fiesta FIESTA. Però nano…

Avui em fa mal el cap i el món està una mica menys clar que ahir. Però, entre got d’aigua i got d’aigua veig coses que estan molt més clares. El mundo mundial quizá no… pero el mío, cómo el agua del vaso.

Hem crescut. Ens hem fet grans. Ja som majors d’edat. I vivim for a de casa, i estudiem a la universitat, i treballem, i bebem whisky on the rocks, i tenim novies (o fem el què podem), i conduïm, i tenim preocupacions, i tarjeta del banc, i fumem. Pero tíos, somos los de siempre. Somos los que jugaban a fútbol de 12 a 1, los que saltábamos vallas, els que vam seguir junts a la ESO, somos aquellos a quién martirizaban los de segundo, los que la liábamos en clase (algunos más, otros menos), los que hacíamos botellones escondidos en los algarrobos…

Ara ja no fem tantes coses junts. Tenim nous amics i noves companyies. Ens dispersem I diversifiquem. Però vam créixer junts, i això no ens ho prendrà ningú. I en nits com les d’ahir, en festivals trets del no res, això és nota. Perquè ens coneixem. Perquè sabem fer-nos riere. Perquè hi ha lligams que no desapareixeran mai. Perquè quan em pregunten on és casa meva, no penso en Vila-seca. Penso en vosaltres.

Per tot això, gràcies.

Fiesta?

No sé tío. No sé qué tipo de fiesta fue. Si con mayúsculas o sin ellas.

Y me da igual.

 

¿Falta un ángel en el cielo….

. Francesc d’Assís

Sí senyor.

Aquest és el vintè.

Són vint anys intentant créixer. Vint anys per agrair.

Vint anys de Francesc Amorós Gabarrón.

Tan de bo d’aquí vint anys sigui capaç de mirar al meu voltant i seguir somrient amb la mateixa tendresa, i no perquè el món vagi massa bé… que no hi va (ei, però esperem que millori la cosa), si no perquè tot el què hauré viscut serà continuació del què m’han donat fins ara per viure. Más de lo mismo. Més amor, més comprensió, més diàleg, més respecte, més salut, més bondat,…

I esperem que un bon cotxe…

Què collons… Felicitats tio!

Segueix així! (o més o menys)

 

 

. Lanfranc

 

Dilluns 28 de maig del 2007.

9:52

Alba

El tren ha triat un mal dia per arribar tard. Tot i ser a finals de maig estàvem a 14º i feia un vent de mil dimonis. 20 minuts gèlids a la parada de tren de Vila-seca. Després d’una nit de poques hores de son, s’agrairia un servei de transport públic més eficaç.

A Vila-seca ha tornat a guanyar CIU. Cap sorpresa. Cap problema.

Cada vegada que puges al tren et preguntes si aquest cop, després de tants altres, podràs trobar lloc al costat d’una noia rossa i bonica i que les circumstàncies us portaran a acabar a la rambla de Barcelona prenent un cafè i parlant animadament, mentre a l’ambient es pot respirar aquella química que només es veu a les pel·lícules. Avui no hi ha cap rossa bonica. Però hi ha una morena, ningú et prepara per les morenes. Una sorpresa agradable.

Està estudiant moments d’inèrcia i centres de gravetat recargolada com pot en un sol seient de tren perquè un jove ruc (jo) ha decidit seure al seu costat tot hi haver-hi mig tren buit. Cada 8 o 9 minuts li cau un bolígraf, o la calculadora, o la goma, al terra del tren i s’ajup com pot per recollir-ho. És divertit. Escriu amb un portamines de la marca “Fiesta” i porta les ungles pintades de color granate (crec q és aquest color, però ja se sap que la resolució de l’ull masculí no dóna per massa).

El què em temia. Fa exàmens de Mecànica. És una llàstima perquè precisament és l’assignatura que he suspès amb un 1 al parcial i que ja he donat per perduda. Així no la podré pas impressionar. Ella està a alguna facultat de Barcelona. Em pregunto quina carrera deu fer. Arquitectura? (Tenen mecànica els arquitectes?) Industrials? (com jo?) Alguna tècnica? (N’hi ha tantes…). Podria preguntar-li. Seria una manera d’establir unes primeres paraules amistoses. De segur que no li ha fet gaire gràcia la redistribució espacial a la que s’ha vist obligada per culpa meva i no em té gaire bona consideració. Tenim una maleta entre les nostres cames. Com és que no l’ha pujada al prestatge de dalt?

Són massa preguntes…

Porta dos anells, un al dit anular i l’altre al cor. El primer és la silueta de dues fulles i el segon un seguit de cors petitons i massissos enllaçats per formar l’anell.

Li ha tornat a caure la calculadora mentre buscava el bitllet de tren, i és que s’acosta el revisor. Es diu Alba, si realment la calculadora que no li para de caure és seva. Hi porta aquest nom escrit a damunt de la pantalleta.

Ara ja no escolta música. Semblava una bona música. També seria una bona pregunta per trencar el gel…no. De fet no ho seria. Sonaria forçada i nerviosa. Em fa l’efecte que les úniques paraules que tindré amb ella seran les necessàries per donar-li la direcció del blog. Us preguntareu perquè coi no li dic res. Doncs per diverses raons: la més important, segur que té un novio. Totes les noies maques que estudien a la UPC en tenen un. No se’n veuen gaire de noies, i menys de boniques, a la meva universitat, i les poques que hi ha acostumen a estar sol·licitades. Nois amb més empenta que no pas jo que en comptes de posar-se a escriure i a fantasiejar sobre com podria ser una trobada fortuïta són capaços de donar un primer pas…

Sembla que s’ha cansat de la mecànica. I de tot en general.

A través de la finestra es veu el mar. Aquesta línia preciosa al fons del món… És una estampa bonica, veure una noia mirant a través de la finestra amb la mirada perduda i el pensament en pau, amb un fons de mar blau i cel tranquil i net. També és una imatge de pel·lícula. Molt em sembla que sóc massa somniador. Tot i així, se m’està fent molt més amè el viatge al poder escriure alguna cosa.. Realment ho és, una estampa bonica..

Es deu haver llevat ben d’hora, ja és el segon badall que li conto. Una gavina! He vist una gavina. També, típic de les pel·lícules de mar. Ara que ha deixat d’estudiar es fa més difícil observar-la.

Du una samarreta taronja, que sembla de Custo, però que potser és de HYM, no se sap mai. Uns texans que endevinen unes cames primes i unes arracades arrodonides de fusta (o quelcom semblant) que li queden la mar de bé.

La dona de l’altre costat del passadís no para de tocar la gaita . Com crida… Parlava per el mòbil i se li ha tallat i la Dolores (es diu així la que es trobava a l’altre costat del telèfon) s’ha pensat que l’havia penjat expressament. Pobre dona, la van calumniant…

Una jaqueteta negra i unes sabates d’aquestes que porten ara les noies que deixen tota la part de dalt del peu descoberta completen la muda. No he pogut fixar-me en els ulls. Diria que són marrons, però és perillós mirar-la directament… podria adonar-se de que estic escrivint sobre ella (si no ho ha fet ja) i tractar-me de psicòpata degenerat. Podria trucar als mossos i aparèixer aquests a Sans amb punxons i mala llet.

Són unes faccions més aviat arrodonides, de perfil molt suau i tranquil. De segur que els nois de la seva classe a partir de la tercera fila (on sempre seuen les noies maques) no treuen gaire bones notes. El fet que els de primera fila treguin bona nota no és per res més sinó per això. No tenen noies boniques a les que admirar. No té més. Perquè entre les integrals de línia i les noies boniques, no hi ha dubte possible d’on parar l’atenció.

Estem arribant a Barcelona. Sens dubte, un dels millors viatges en el que va de curs… M’hauria d’haver afaitat aquest matí. Potser les coses haurien anat per un altre camí. O potser no. La vida és la mar de bonica.

Molt de gust Alba, ha estat entretingut.

 

 

. Tiburci

Un full en blanc (una carta d’amor).

 

Et trobo a faltar.

I Et necessito. Quan vinguis, podrem fer mil coses. O més. Mil i una coses. O mil dues. Podrem anar a escoltar junts el silenci i tocar per damunt a la brisa entre els turons de darrere Vilanova. Podré cuidar-te quan et posis malalta i deixaré que em cuidis tu a mi quan sigui jo el vençut. Podrem jugar a ser únics i a perdre’ns pel món. Podrem crear el nostre món. Serà un món fantàstic. Un món que no agonitzi. Un món, perquè no, obert a tothom. Un món feliç. Perquè amb tu podré ser feliç. I sé del cert que tu podràs ser-ho amb mi. I també sé que quan algú és realment feliç, quan algú se sent a gust, irradia aquesta felicitat. La contagia. Junts crearem la malaltia que sanarà la humanitat. Sense patents. Sense fronteres. Universal. Potser somnio truites: segurament. Però no és perquè sí, no. És perquè t’estimo. És perquè anhelo poder olorar-te. Poder sentir-te. És perquè si no és així, la meva vida perd una mica de sentit. I és aquella mica que ho aguanta tot. Però no te’n sentis responsable, no. No fóra bo. Simplement, i aquí rau el secret de tot, sigues tu mateixa. I sobretot, sigues. I així algun dia podrem seure i no fer res, que ja es fer alguna cosa, i tot estant junts, en silenci tu i jo, asseguts en qualsevol lloc, en qualsevol moment, podrem fer dels problemes res i de les preocupacions menys, i podrem pujar ben amunt. I un cop allà dalt, als núvols, al cel, al paradís; podré mirar-te als ulls, durant instants eterns.

Podré sentir que per fi ets dintre meu, que per fi sóc dintre teu. Que som un i únics. Que mai més estaré sol.

Fins aleshores, fins al moment en que et toqui aparèixer a la meva vida, restaré expectant, estimant-te cada dia més. Desitjant conèixer-te.

Un petó.

Francesc

. Bernat

 

Tinc un àngel

- Sabeu què?? Tots tenim un àngel!

He sentit que quan un nen neix ve un àngel i li diu:

“Jo et faré companyia quan et sembli que ningú et recolza. Amb mi caminaràs per la vida i sempre em tindràs quan necessitis descansar. Jo et donaré empenta quan et costi arrancar i sentiràs la meva escalfor les nits més fredes. Jo t’aconsellaré a través del teu cor, tu escolta’l encara que no faci remor i procura fer-li cas. Jo et perdonaré quan t’equivoquis, sempre que t’equivoquis, durant tota la teva llarga llista d’errors. Algun cop t’enfadaràs amb mi. També aleshores et perdonaré. Jo t’il·luminaré les zones fosques i faré de visera quan estiguis enlluernat. Jo et diré només veritats. A mi em podràs confiar totes les penes i preocupacions i no patiràs per les conseqüències. A mi m’estimaràs de tot cor i gràcies a això tindràs prou força per moure les cames. I fer girar el món. Només has de tenir FE.”

I quan ha acabat de dir tot això marxa i no el veus mai més, però sempre hi és.

- Remenoi! És com una mama, sort que ella no desapareix mai!