. Lambert

 

caòtic

Què fas si no ets capaç de controlar els pensaments?

Què fas si la teva ment t’envaeix?

Què pots fer si creus que hauries de ser feliç però no ho sents?

Què et protegeix de tu mateix?

I si tens tanta por de la teva reacció, de tu, que no goses moure’t?

I si sents coses que no vols sentir?

I si penses coses que no vols pensar?

I si penses coses que no sents?

O sents coses que no penses?

I si creus que ets dolent.

I t’agrada.

I si creus que ets massa bo.

I si poguessis deixar de creure i de pensar. Series tu?

És possible no ser un mateix?

I si no fossis?

Torna la vida universitària.

Torno.

Més a prop que mai de la bogeria.

Més a prop que mai de la humanitat.

Més sol que mai.

 

. Cal·liope

Impotència davant dels fets.

M’han robat dues bicicletes en menys de quatre mesos.

Aquesta última m’agradava molt.

 

No està bé.

No anem bé.

Em fa llàstima. Tot.

No tinc ganes d’enfadar-me amb ningú. No tinc ganes de compadir-me.

No tinc ganes de res.

Em faig llàstima.

 

Me’n vaig a dormir. Espero no somniar.

De tot cor, desitjo una nit morta.

 

 

. Adelmar

Terrassa

 

Ciutat industrial, lletja i contaminada. Bruta i catalana, ciutat tranquil·la i mal anivellada. Ciutat de fums i grisos, ciutat de calma nocturna i sensibilitat.

Terrassa.

Ciutat nova, casa nova, gent nova, estudis nous, emocions noves, rutina nova, camins nous, amics nous, vivències noves. Responsabilitat. Vida nova.

Gent com tu que t’acull. Gent com tu que et rebutja. Gent que no et mira. Gent que no et coneix. Una habitació que has de convertir en la teva llar. I un munt d’experiències que has d’assimilar a marxes forçades. Aquí aprens. A cuinar, a obrir-te, a calcular integrals i dibuixar en perspectiva. A desil·lusionar-te i a frustrar-te. A treballar. Disciplina. Tot és diferent. I ha de ser així. S’ha d’aprendre, sempre i sense parar. Mai no es coneix prou. Ni allò aliè ni allò propi.

Aquí fas noves amistats. Nous llaços que t’acompanyaran durant tota la teva vida. Aprens a reconèixer allò que estimes. Aprens a estimar. A valorar. Aprens a viure. Una altra vegada. Ja saps caminar i no fas anar bolquers, ets capaç de menjar i vestir-te sol. Fins i tot saps conduir i planxar la roba. Però, viure?

 

Deixes el teu poble. Poble industrial, lleig i contaminat. Poble brut i xarnego, tranquil i ben anivellat. Poble gris i il·luminat. El Teu poble. La teva gent. Els teus pares. Els teus germans. Amics i amigues. I potser alguna novieta. Els teus camins i la teva rutina. Ho deixes tot enrere cada dilluns, cara a la preparació d’un futur. Per créixer i conèixer el món. Per aprendre de cada instant i poder algun dia ser capaç de donar el que tu has rebut: una vida. Però ho deixes enrere cada dilluns.

I ho enyores.

. Joan de Déu

(Felicitats, dones. Gràcies per aguantar)

Sentir que no sóc res

Estic deprimit. Estic trist. No he passat gaire bona nit avui. La tensió m’ha desbordat. Els nervis m’han sobrepassat. He explotat sense previ avís. Un atac de tremolors incessant. I ara estic trist. Simplement tinc ganes de desaparèixer una estona del mapa. D’agafar qualsevol transport i arribar-me a la muntanya més propera, i perdre’m una estona entre tot aquell verd. Sentir les olors que m’envolten, el silenci suau i latent. Sentir que no sóc res. Agafar aire amb força, deixar-lo anar a poc a poc. Molt a poc a poc. Esgotant tot l’oxigen.

Cridar.

Plorar.

Riure.

Córrer.

Saltar.

Caure.

Cridar.

Viure una estona de pau. Agafar aire amb força, i quedar-me’l fins no poder més. I deixar-lo anar, molt a poc a poc. Cansar-me. Sentir que ja no puc més. Quedar estès a terra. Amb els ulls tancats. Uns moments de solitud. Quedar-m’hi molta estona. Veure com passa el temps sense problemes. Veure com flueix, independentment del que jo faci. Sentir que no sóc res.

Una zona humida, alzines i pins i arbustos de tota mena, atapeïts i abraçats. Amagant-me de la llum del sol. Una llum q s’esforça per travessar les petites escletxes del meu sostre de fulles. L’atmosfera carregada. Respirar és un esforç…

Sentir que no sóc res.

Ànims. Pren-t’ho amb calma Francesc.

Dissabte podràs fer això que dius. Ara no. Ara accepta com et sents. Acull la tristesa i sigues capaç de baixar el llistó. Ningú et jutja. Ningú et demana tant. Només tu. I tu no et vols mal. A poc a poc i bona lletra. Gaudeix del que fas. Sent com cavil·les. Observa la teva intel·ligència. Admira la dels altres. Sigues feliç, només pel fet de ser qui ets. Perquè ara no et canviaries per res ni ningú. Així que, força.

Sentir que no sóc res.

I que el temps és lliure.

Sentir que el temps ho és tot.

I que jo sóc lliure.