. Silvi

Boum. La casa tremola amb cada cop de “subwoofer” del veí de dalt.  Pujo a veure que quina celebració es mereix música electrònica a tot drap a les 11 del matí. Jo marxaré aviat a la biblioteca, però sé del cert que la Maria del tercer estarà de mala lluna tota la setmana si això dura gaire més. Obre la porta un jove de cap rapat, amb barba d’una setmana, texans estripats, descalç i sense samarreta. Els ulls inflats i vermells, brillants.

Em mira de dalt a baix, ràpid, però d’alguna manera noto que es fixa en tots els detalls. Sense obrir la boca deixa la porta oberta i em dóna l’esquena i se’n torna cap dintre del pis. Es tracta d’un pis molt vell, tal com seria el meu si el propietari anterior no hagués fet reformes per posar aquest terra radiant que tant de moda està ara. No ha estat pintat des de fa anys: a les parets si veuen marques de mil i un quadres, pòsters i taques d’humitat. Al terra abonyegat les rajoles són petites, i formen dibuixos que no comencen ni acaben mai.

Sabent que faré tard, no puc evitar entrar. Tanco? –pregunto. No em contesten. Clar que no, amb prou feines m’he sentit la meva pròpia veu amb la música retronant per les parets. Deixo obert, per si de cas he de sortir corrent. Segueixo el passadís per on l’he vist desaparèixer. El pis fa olor de net. Mentre camino començo a neguitejar-me. Com és que tens la música tant alta? Que ets DJ? –aquest cop crido per fer-me sentir, però tot i així no rebo resposta. Arribo al que deu ser la saleta, la llum del migdia entra pels finestrals antics i dóna un aire acollidor a un estança sense cap decoració especial. Tot sembla aleatori. No obstant, convida a entrar i a seure a una de les butaques que, enfocada a un dels balcons, sembla que contempli la llum. Però no sec.

El Noi acaricia el terra fred amb els peus assegut en una cadira de fusta tant vella com la casa. Els ulls fixats en una pantalla, les mans recorrent les tecles frenèticament, es fa difícil seguir-les. Hi ha alguna cosa que fa que em senti a gust. No ho entenc.

Obro la boca per dir alguna cosa, encara no sé ben bé quina, quan el Noi aixeca la vista, sense parar d’escriure, per fer-ho només uns instants més tard. Com si els dits necessitessin uns segons més per acabar de picar el que els ha estat demanat. Els ulls encara li brillen. Se m’acosta a poc a poc, però passa de llarg. I de sobte el soroll, que ja no em molestava, para de cop. I m’adono de com n’era d’imponent la seva presència, que buit tot ara. Aleshores li sento la veu. –Em submergeix. –Perdona? –La música, m’ajuda a no perdre la concentració. Què vols?

Què escrius? –Dic tot acostant-me al portàtil. Les nostres mans es troben a la part de dalt de la pantalla. Baixa la tapa de l’ordinador i em fa que no amb un somriure educat. Li faig un petó. Marxo per on he entrat amb la cua entre les cames. Què cony..?