. Joan Baptista

És la nit més curta de l’any (encara que això ens ho creiem perquè ens ho diuen…. seria qüestió de cronometrar-ho i veure que ens estan fent una enganyifa…)

Estic sol a la meva estimada habitació p502.

Se senten petards i coets contínuament, alguns de molt a prop, altres de més lluny. I de tant en tant es veu algun minicastelldefoc al fons.

Demà passat faig l’últim examen d’aquest curs… I quin curs!!

Ha estat el segon curs d’universitat. El curs on he deixat enrere l’1 dels 19 (que m’acompanyava des de quart de primària) per donar la benvinguda al 2 dels 20. Ha estat el curs on he patit més per aprovar una assignatura i per què altres l’aprovessin. El curs on he consolidat algunes amistats i he refermat les antigues. El curs on he crescut una mica molt per dins. Els curs on he canviat més que mai. He deixat enrere aquell noi que sortia de batxillerat pensant-se que es podia menjar el món. Segon de carrera serà sempre aquell curs on vaig conèixer la dona de la meva vida (o això espero..) on vaig conèixer l’angoixa i el patiment, on vaig redescobrir el què és la felicitat i la plenitud. Sento que ha estat un gran any, després de tot. I sento que vaig pel bon camí. I creieu-me, és un molt bona sensació, aquesta.

El whisky fa els seus efectes i em diu que me’n vagi a dormir. Suposo que hauria pogut escriure molt més, però crec que ja he dit el més important.

El temps va passant a poc a poc, ràpidament i sense descans. I val la pena adonar-se’n i saber veure a què (o qui) ens hem d’aferrar. Ens fem una mica grans. Creix la responsabilitat. Creix la independència. S’avança. I ja sabem que l’única possibilitat és tirar endavant.

Així que, ànims!