. Sulpici

Angoixa, nervis, malestar, culpabilitat, pressió, esgotament, ansietat….

EXÀMENS

La meva mare em diu que qui fa el que pot no està obligat a més. Quanta raó té la meva mare. El problema apareix quant et tens tant refotudament ben considerat que mai creus que hagis fet tot el què podies fer.

Demà comencen, i comencen fort. A les 8 del matí. Mètodes estadístics de l’enginyeria (o com rebentar culs a tort i a dret). I l’endemà, amb el què es coneix com l’assignatura amb exàmens més llargs del curs, Electricitat i Magnetisme (o com sortir d’un examen plorant). Per sort, la resta de dies la cosa ja es va calmant. Però jo necessito calmar-me ara. I sabeu per què? Per poder estudiar. Per poder menjar a gust (avui vaig a casa dels meus avis). Per poder relativitzar, tal com es mereix, tot aquest assumpte. Al cap i a la fi, només són parcials. Només són exàmens.

Ahir vaig anar a dormir una mica tard, a les dues. Aquest matí a quarts de 8 ja estava amb els ulls oberts. Somniant amb distribucions normals i de Poisson, amb esperances matemàtiques i en com s’ha d’estimar correctament una m.

Lo fotut és, que jo abans no em posava tant nerviós. Jo abans era capaç de seguir amb la meva vida. De seguir menjant, de seguir somrient, de seguir tot. I ara ho enyoro.

Igual que enyoro ser a casa avui (felicitats Papa!). Igual que trobo a faltar el mar. Veig la muntanya de Montserrat des de la meva habitació. Però avui ja estic fart de Montserrat. Jo vull una mica de fàbriques químiques, vull una mica de guiri per Salou, vull una mica de xarnego.

En fi…

Continuarem estudiant…

Perquè, al cap i a la fi, m’encanta aquesta vida.

((Us deixo una foto d’un dels millors motius pel que he somrigut mai))