. Doroteu

M’acompanya un gotet de Lagavulin, realment bo.

Deixeu-me que us parli avui d’una persona. Una persona nova. A la meva vida vull dir; no nova d’acabada de néixer, no. Concretaré una mica més. Deixeu que us parli avui de la meva novia.

La meva novia es diu Maria Tarrés. I és genial.

Amb això ja ho he dit tot. Però deixeu-me dir-vos més. Deixeu que em recreï en les paraules, que somrigui durant una bona estona mentre us en parlo. Deixeu-me acabar el dia d’avui, dia d’examen de física i de temps traïdor, ben feliç.

La meva novia és de Terrassa, que com sabem tots és la capital més important del Vallès Occidental. Viu al costat d’una carretera, dorm al costat d’una carretera. No crec que jo hi pogués dormir gaire bé, al costat d’una carretera. No obstant, viu a 7 minuts de la meva habitació, i aquest ha estat un fet molt decisiu perquè passés tot tal com ha anat. Perquè ara sé que, tard o d’hora, l’hauria conegut com la conec ara. Tard o d’hora ens hauríem trobat. Tard o d’hora m’hauria adonat que és la dona amb qui, després de tot, m’agradaria ser d’aquí molt temps.

Van ser uns inicis divertits. La Maria és molt intel·ligent, sabeu? I segur que em veia a venir a anys llum, però em seguir la corrent. Jo la passava a buscar a hores bastant intempestives, i sortíem a passejar durant una estoneta pel meravellós parc de Vallparadís. Potser sèiem en algun banc, potser hi havia algun fregament “involuntari” de genolls, potser ens posàvem junts en un dispositiu d’un metre quadrat i preteníem fer veure que només érem bons amics. Anàvem amb peus de plom. Semblava una competició absurda de tímids.

Però amb aquestes passejades nocturnes, amb les converses que teníem via messenger, amb les flors que ens pintàvem als apunts respectius, amb les nits d’estudi; amb el temps, vaig voler conèixer a la noia que feia els millors apunts que mai havia vist. Vaig voler compartir el temps d’estudi i de lleure amb la noia que em seguia les anades d’olla i reia amb les meves sortides freaks. Vaig quedar-me fascinat per aquella mirada sincera. Per aquells ulls marrons que no s’amaguen quan els busques. Vaig voler acostar-me a la noia que tenia més hores programades que hores té la setmana. Que feia anglès, alemany, universitat i feina. I que ho aprovava. Vaig voler participar de la seva espontaneïtat i vitalitat. De les seves ganes de viure i de passar-ho bé. Vaig voler que m’abracés després d’un examen traïdor de mecànica. Vaig voler escoltar el què deia, i percebre el què no deia. Vaig voler tocar-li una mica els nassos. Vaig voler entrar a la seva vida. I m’hi vaig colar.

I de sobte, resulta que ella és ben bé dintre de la meva. És part del meu dia a dia, i quan no hi és, mmm… quan no hi és el dia no val tant la pena.

Pensareu que sóc un cursi. Jo també ho penso. I a ella, li agrada.

La meva novia es diu Maria Tarrés, i és genial.

Sabreu més coses d’ella, esteu-ne segurs.

De moment, i resumint, sapigueu que és el millor que m’ha passat en moolt moolt de temps, i alegreu-vos-en per mi, doncs realment sóc feliç.