. Alexandre d’Alexandria

Després de molts i molts dies des de l’última actualització, la meva vida ha patit (perquè no és diu “gaudit”?) molts canvis. A saber: tinc novia (yeeeesh!), el meu creixement personal està assolint valors desmesurats en diferencials infinitessimals de t (essent t el temps), han tornat les classes, m’he aprimat un parell de Kg, he iniciat la pràctica periòdica d’exercici físic, m’ha crescut el cabell, he consolidat els meus valors i, per últim i com a desencadenant del fet que ara estigui assegut escrivint, després d’exactament un any i 15 dies des de la primera, m’han robat la tercera bici.

Indignant. La meva germana, que ha presenciat el moment de desencís i “desamparo” d’arribar al tros de ferro on era lligada i trovar-nos les restes de la cadena, ha embogit. Durant el camí a la parada de tren no ha callat, i estic segur que amb tot el què ha dit, podría aconseguir que un tribunal popular me’n donés la tutel·la per discapacitat. Però la imaginació i les conductes poc ordinàries de la M (per no posar el nom de la meva respectable germana) davant les emocions i sentiments productes de la ira no és el què em fa pensar. Tampoc ho és el fet que les dependentes del Caprabo no s’hagin adonat que a 20 metres fora les portes de vidre hi havia algun profesional (m’agrada pensar que sóc víctima del crim organitzat Sabadellenc) forçant un candau. Ni molt menys em preocupa el fet que hi hagi gent que vagi pel carrer amb les eines, la malícia, la mala llet, els coneixements i l’encert necessaris per trovar-se una bicicleta i robar-la, així, sense més,en un interval de menys d’una hora tenint un lloc on portar-la i amagar-la.

Crec que podria obrir una secció en aquest blog on els manguis puguin triar quina és la pròxima bicicleta que més els interessa. És evident que sóc un dels proveïdors més importants. Amb els temps podria cotitzar a les borses internacionals. Ja veurem…

Després de donar-hi moltes voltes, i de reflexionar i barallar múltiples possibilitats, només puc arribar a una conclusió lògica. Seguiu el meu raonament:

Un individu (jo). Fa un any i deu dies que em vaig treure el permís B de conduir. Tres bicicletes en propietat. Tres robatoris semblants, en tres municipis diferents, en un any. Aquestes són les dades. Això no pot ser cosa de l’atzar, això segueix cert patró, tan caòtic que només podem deduir que les regles que segueix són les del mateix caos. Sabem de resobres que l’univers tendeix al caos. Per tant, l’univers no vol de cap de les maneres que jo em mogui per aquest món en bicicleta. Això ja em fa sentir especial. Però anem més enllà, analitzem el dia d’avui. Després de descubrir el malaurat furt, i mentre la meva germana ideava mètodes malèfics per incendiar contenidors i tombar les caixes de fruita dels pobres comerciants, hem arribat a un pas de zebra. Quan anàvem a creuar hem estat testimonis d’una imatge, com a mínim, pintoresca. El cotxe que havia de frenar i cedir-nos el pas, no era un cotxe qualsevol, no, es tractava d’un Peugeot d’una autoescola. A dins, una joveneta punky plena de piercings i molt vestida de negre i amb reixetes als braços i els ulls pintats de més negre que té intenció de treure’s el carnet, ha clavat els frens. Fins al fons. El pobre profesor, ben vestit, amb camisa i jersei del Polo Ralph, amb ulleres de sol com marca la tradició, s’ha menjat la guantera i ha comprovat que el cinturó de seguretat aguanta bé amb una cara que no sabria descriure. Sense mostrar massa sorpresa, més aviat resignació, l’home ha alliçonat a l’alumna, mentre nosaltres creuàvem el pas de zebra i li dedicàvem un somriure ben ample a la pobra punky, qui, vermella com un perdigot, ens tornava el gest. Al arribar a l’altra vorera, hi havia una cotxe aparcat, que la M ha dit de robar (com a venjança i tal). Però no era un cotxe qualsevol, no, era un 911 Carrera. Una meravella. I després hem arribat a l’estació del tren. I davant, hi havia aparcada una furgo de la policia nacional. I a dintre de l’estació, un parell d’homes en plan secreta anàven parant als treballadors que corrien per agafar el tren, treballadors estrangers, evidentment. Però home, no deixeu el cotxe fora si voleu pillar els malos.

En fi, després de totes aquestes demostracions empíriques, després de formular la inquietant hipotèsi que l’univers no vol que jo vagi pel món amb bici, després del Porsche 911, és trivial la conlusió irrefutable a la que arribem.

L’univers vol que jo tingui cotxe. Un Porsche, concretament.