. Tiburci

Un full en blanc (una carta d’amor).

 

Et trobo a faltar.

I Et necessito. Quan vinguis, podrem fer mil coses. O més. Mil i una coses. O mil dues. Podrem anar a escoltar junts el silenci i tocar per damunt a la brisa entre els turons de darrere Vilanova. Podré cuidar-te quan et posis malalta i deixaré que em cuidis tu a mi quan sigui jo el vençut. Podrem jugar a ser únics i a perdre’ns pel món. Podrem crear el nostre món. Serà un món fantàstic. Un món que no agonitzi. Un món, perquè no, obert a tothom. Un món feliç. Perquè amb tu podré ser feliç. I sé del cert que tu podràs ser-ho amb mi. I també sé que quan algú és realment feliç, quan algú se sent a gust, irradia aquesta felicitat. La contagia. Junts crearem la malaltia que sanarà la humanitat. Sense patents. Sense fronteres. Universal. Potser somnio truites: segurament. Però no és perquè sí, no. És perquè t’estimo. És perquè anhelo poder olorar-te. Poder sentir-te. És perquè si no és així, la meva vida perd una mica de sentit. I és aquella mica que ho aguanta tot. Però no te’n sentis responsable, no. No fóra bo. Simplement, i aquí rau el secret de tot, sigues tu mateixa. I sobretot, sigues. I així algun dia podrem seure i no fer res, que ja es fer alguna cosa, i tot estant junts, en silenci tu i jo, asseguts en qualsevol lloc, en qualsevol moment, podrem fer dels problemes res i de les preocupacions menys, i podrem pujar ben amunt. I un cop allà dalt, als núvols, al cel, al paradís; podré mirar-te als ulls, durant instants eterns.

Podré sentir que per fi ets dintre meu, que per fi sóc dintre teu. Que som un i únics. Que mai més estaré sol.

Fins aleshores, fins al moment en que et toqui aparèixer a la meva vida, restaré expectant, estimant-te cada dia més. Desitjant conèixer-te.

Un petó.

Francesc

. Hug de Grenoble

que tinguem sort

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l’harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t’ha mancat
en mi.

Si em dius “et vull”,
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d’un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d’argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.