. Rupert

En aquests temps que corren, ens cal pensar de tan en tan…

“Amar en cualquier caso es ser vulnerable. Ama algo y tu corazón ciertamente estará partido y posiblemente roto. Si quieres asegurarte de mantenerlo intacto, no debes entregarle tu corazón a nadie, ni siquiera a un animal. Envuélvelo cuidadosamente en hobbies y pequeños lujos; evita todo enredo amoroso; enciérralo seguro en la urna o el ataúd de tu egoísmo. Pero en la urna –segura, oscura, inmóvil, sin aire- cambiará. No se romperá; se volverá irrompible, impenetrable, irredimible. La alternativa a la tragedia, o al menos al riesgo de tragedia, es la condenación. El único sitio aparte del cielo donde puedes estar perfectamente a salvo de todos los peligros y perturbaciones del amor es el infierno“

C.S. Lewis

. Adelmar

Terrassa

 

Ciutat industrial, lletja i contaminada. Bruta i catalana, ciutat tranquil·la i mal anivellada. Ciutat de fums i grisos, ciutat de calma nocturna i sensibilitat.

Terrassa.

Ciutat nova, casa nova, gent nova, estudis nous, emocions noves, rutina nova, camins nous, amics nous, vivències noves. Responsabilitat. Vida nova.

Gent com tu que t’acull. Gent com tu que et rebutja. Gent que no et mira. Gent que no et coneix. Una habitació que has de convertir en la teva llar. I un munt d’experiències que has d’assimilar a marxes forçades. Aquí aprens. A cuinar, a obrir-te, a calcular integrals i dibuixar en perspectiva. A desil·lusionar-te i a frustrar-te. A treballar. Disciplina. Tot és diferent. I ha de ser així. S’ha d’aprendre, sempre i sense parar. Mai no es coneix prou. Ni allò aliè ni allò propi.

Aquí fas noves amistats. Nous llaços que t’acompanyaran durant tota la teva vida. Aprens a reconèixer allò que estimes. Aprens a estimar. A valorar. Aprens a viure. Una altra vegada. Ja saps caminar i no fas anar bolquers, ets capaç de menjar i vestir-te sol. Fins i tot saps conduir i planxar la roba. Però, viure?

 

Deixes el teu poble. Poble industrial, lleig i contaminat. Poble brut i xarnego, tranquil i ben anivellat. Poble gris i il·luminat. El Teu poble. La teva gent. Els teus pares. Els teus germans. Amics i amigues. I potser alguna novieta. Els teus camins i la teva rutina. Ho deixes tot enrere cada dilluns, cara a la preparació d’un futur. Per créixer i conèixer el món. Per aprendre de cada instant i poder algun dia ser capaç de donar el que tu has rebut: una vida. Però ho deixes enrere cada dilluns.

I ho enyores.

. Lilí

llegenda Sioux

“ Una jove parella d’enamorats acudeixen al bruixot de la tribu per demanar-li un talismà per estar sempre junts. El bruixot els diu que portin de les altes muntanyes una àguila i un falcó. Quan les porten, els demana que els lliguin per les potes l’un a l’altre i que els deixin lliures. Les dues magnífiques bèsties intenten enlairar-se però no poden i cauen a terra arrossegant-se. Passats uns minuts l’angoixa s’apodera de les aus i es comencen a fer mal.

 

- Si desitjeu que el vostre amor perduri, voleu junts, però mai lligats.”

 

. Matilde

 

STOP!

Això és el què li diu al seu cap. Però se’ls salta un darrere de l’altre. Si el seu cap fos un conductor ja no tindria punts. De fet, si el seu cap fos un conductor de segur que ja era mort. Temerari i insensat, entra a les pitjors corbes amb cinquena fent xisclar els pneumàtics. No s’atura contra res ni ningú. El seu cap és el més ràpid de la carretera. Però cada cop que s’estavella torna a començar. Li és igual el temps que tardi en recuperar-se, ell hi torna. I li és igual si encara no està recuperat. A la carretera. Però no a la comarcal fins al poble del costat, no. Per autopista i fins perdre el nord. El seu cap no sap separar. No sap discernir. És un cap que no troba límits, li desapareixen quan els busca. I com que no sap trobar límits. Doncs els allarga i els allarga. Fins al infinit. I allí, pam!, i planta la bandera “OBJECTIUS”. Molt bonic senyor cap. Llavors, quan es troba ja camí de la bandera, després de molts quilòmetres, s’adona que no sap on és. I després feinada la seva per saber com tornar. Perquè tampoc sap d’on venia. I així es troba el pobre cap. Donant tombs a la deriva posant-se objectius impossibles i prenent camins llargs i polsosos. Bruts i contaminats. Camins que no porten enlloc. Massa ràpid, pobre cap. Tot li passa borrós al seu voltant. Només mira en una direcció. Només a una bandera que no existeix més enllà, sinó en ell mateix. I no se n’adona.

STOP!

I mira al teu voltant.

Gaudeix de la carretera.

. Salomó

 

“Llibertat vol dir triar les teves càrregues.”

Benuin

 

. Bernat

 

Tinc un àngel

- Sabeu què?? Tots tenim un àngel!

He sentit que quan un nen neix ve un àngel i li diu:

“Jo et faré companyia quan et sembli que ningú et recolza. Amb mi caminaràs per la vida i sempre em tindràs quan necessitis descansar. Jo et donaré empenta quan et costi arrancar i sentiràs la meva escalfor les nits més fredes. Jo t’aconsellaré a través del teu cor, tu escolta’l encara que no faci remor i procura fer-li cas. Jo et perdonaré quan t’equivoquis, sempre que t’equivoquis, durant tota la teva llarga llista d’errors. Algun cop t’enfadaràs amb mi. També aleshores et perdonaré. Jo t’il·luminaré les zones fosques i faré de visera quan estiguis enlluernat. Jo et diré només veritats. A mi em podràs confiar totes les penes i preocupacions i no patiràs per les conseqüències. A mi m’estimaràs de tot cor i gràcies a això tindràs prou força per moure les cames. I fer girar el món. Només has de tenir FE.”

I quan ha acabat de dir tot això marxa i no el veus mai més, però sempre hi és.

- Remenoi! És com una mama, sort que ella no desapareix mai!

. Joan de Déu

(Felicitats, dones. Gràcies per aguantar)

Sentir que no sóc res

Estic deprimit. Estic trist. No he passat gaire bona nit avui. La tensió m’ha desbordat. Els nervis m’han sobrepassat. He explotat sense previ avís. Un atac de tremolors incessant. I ara estic trist. Simplement tinc ganes de desaparèixer una estona del mapa. D’agafar qualsevol transport i arribar-me a la muntanya més propera, i perdre’m una estona entre tot aquell verd. Sentir les olors que m’envolten, el silenci suau i latent. Sentir que no sóc res. Agafar aire amb força, deixar-lo anar a poc a poc. Molt a poc a poc. Esgotant tot l’oxigen.

Cridar.

Plorar.

Riure.

Córrer.

Saltar.

Caure.

Cridar.

Viure una estona de pau. Agafar aire amb força, i quedar-me’l fins no poder més. I deixar-lo anar, molt a poc a poc. Cansar-me. Sentir que ja no puc més. Quedar estès a terra. Amb els ulls tancats. Uns moments de solitud. Quedar-m’hi molta estona. Veure com passa el temps sense problemes. Veure com flueix, independentment del que jo faci. Sentir que no sóc res.

Una zona humida, alzines i pins i arbustos de tota mena, atapeïts i abraçats. Amagant-me de la llum del sol. Una llum q s’esforça per travessar les petites escletxes del meu sostre de fulles. L’atmosfera carregada. Respirar és un esforç…

Sentir que no sóc res.

Ànims. Pren-t’ho amb calma Francesc.

Dissabte podràs fer això que dius. Ara no. Ara accepta com et sents. Acull la tristesa i sigues capaç de baixar el llistó. Ningú et jutja. Ningú et demana tant. Només tu. I tu no et vols mal. A poc a poc i bona lletra. Gaudeix del que fas. Sent com cavil·les. Observa la teva intel·ligència. Admira la dels altres. Sigues feliç, només pel fet de ser qui ets. Perquè ara no et canviaries per res ni ningú. Així que, força.

Sentir que no sóc res.

I que el temps és lliure.

Sentir que el temps ho és tot.

I que jo sóc lliure.